15 de març 2010

La misèria de ser una colònia

Torre elèctricaNo han passat ni tres anys des de l’apagada elèctrica que va afectar Barcelona l’estiu de 2007. Llavors la interrupció del subministrament va durar fins a tres dies i va evidenciar el maltractament que rebem en matèria d’inversions i infraestructures no només per part de l’Estat, sinó també per part d’empreses privades gestionades des d’Espanya. En aquella ocasió es va aixecar una onada mediàtica d’indignació i protesta en els mitjans digitals i la blogosfera. Ara ha bastat una nevada per tombar les torres elèctriques gironines i deixar bona part del nord del país a les fosques des de fa ja una setmana, i encara dura… A la tercera nit sense llum en Vicent Partal ja ho qualificava d’Intolerable. Què deu ser quan ja en fa el doble?

El perjudici i les conseqüències ja són més greus que les que va tenir l’aturada a Barcelona, i va més enllà de les pèrdues econòmiques milionàries: un centenar de persones han resultat intoxicades per l’ús de generadors i fins i tot una persona va morir per aquest motiu. La reacció però, tant dels mitjans com de la blogosfera, ha estat sensiblement inferior. És que hi ha cansament i resignació, o és potser perquè qui ha resultat perjudicat ara no és Barcelona, sinó les comarques de Girona?

Veure com milers i milers de persones han de passar els dies i les nits sense electricitat i amb temperatures sota zero per la manca de manteniment de les torres elèctriques durant anys per part d’Endesa i REE resulta una imatge patètica i més pròpia d’un país tercermundista que no d’un país capdavanter i que fins no fa gaire es veia a sí mateix com a motor econòmic europeu. Els intents dels polítics colonialistes de centrar el debat en la necessitat la Línia de Molt Alta Tensió (MAT) només pretén fer el joc als interessos d’aquestes companyies i eludir les seves responsabilitats per no garantir el manteniment d’unes infraestructures que donen un servei públic per part d’empreses espanyoles i desviar l’atenció sobre els problemes de la gent. Només informacions directes de ciutadans que veuen de prop la situació ens permet fer-nos una idea aproximada de la realitat: vivències de persones majors o fillets passant fred, pescadors buidant les seves embarcacions de combustible per alimentar els generadors de l’hospital de Palamós, famílies incomunicades sense prou menjar a casa o sense aigua, gent cercant un hotel o demanant ajuda a familiars i amics per dormir o dutxar-se. Les xifres dels milers d’abonats sense electricitat que segurament es dónen a la baixa amaguen sempre que cada abonat afecta a moltes més persones a cada casa, a cada empresa, a cada hospital o escola.

En els reportatges de Vilaweb TV Apagats i Passen les hores i no torna la llum es poden veure les peripècies que s’han d’enginyar els ciutadans per anar portant el dia a dia sense servei elèctric. A Facebook s’estan reunint els afectats en un grup on també es pot veure la indignació per l’abandó a què es veu sotmesa tanta gent.

L’espoliació econòmica i la condició colonial de la nostra nació es manifesta amb tota la seva cruesa en situacions d’emergència com aquesta, però es tracta d’una constant permanent que es practica de forma cada vegada menys dissimulada. I és que no hi ha diferència de mentalitat entre un gestor sigui polític o empresari quan es tracta d’un espanyol davant d’un client que és català: que pagui o que voti, i que calli. Tant des dels poders públics com des de les empreses privades espanyoles l’asfíxia a la nostra economia i la nostra capacitat de decisió és un símbol d’identitat. Ells creixen o simplement es mantenen mentre els permetem que ho facin amb el nostre treball i els diners que pagam. La incompatibilitat entre voler viure a Catalunya en condicions dignes i defensar la dependència de l’Estat espanyol es va accentuant progressivament.

Tot plegat és un símptoma més de la greu decadència a la que irremeiablement ens aboca Espanya de forma totalment conscient i premeditada si no hi posam solució urgent. I la solucíó, com apunta n’Enric Canela en el seu article setmanal de Deumil.cat, ha de ser la rebel·lió. Una rebel·lió democràtica que ja ha començat, i que fa reaccionar de cada vegada més gent per unir-se a la causa de recuperar la llibertat de Catalunya.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

El català remuga massa poc. A Madrid no han de patir. Els complicam poc la vida.

Francesc sintes

Talaiòtic ha dit...

No només no els complicam la vida, sinó que preferim pactar-hi i donar-los estabilitat mentre ens esgarrien el nostre país a tots els nivells. Fa falta una neteja a fons.

Càndid ha dit...

Estratègia: repartir espelmes amb l'estelada. Com que segur que s'hauran de fer servir, potser la gent serà més conscient de qui és que ens bencobra i ens malserveix.

Talaiòtic ha dit...

Bona pensada Càndid! M'agrada la idea de repartir estelades amb espelmes. Es pot associar la independència amb la llum, amb l'esperança...

Si ets català i depens d'Endesa i "Red Eléctrica Española", posa una espelma a la teva vida! Ho necessitaràs!!